Que m'agrada de molt aqueix disc. Reconèixer-ho em va costar vèncer els meus perjudicis (els veia com a dos subjectes que m'agradaven per separat però que s'aplegaven per anar de duet hype-cool-in). I mira, va estar bé que fes el que havia de fer: escoltar-los.
Aquests dies no m'atur d'escoltar darrer disc de The Longcut, Open hearts, aparegut fa ben poc. Tenen el so característic de la ciutat en què es formaren --Manchester--: són rockers, atmosfèrics, psicodèlics i --en aqueix darrer disc-- fan servir bases electròniques per fer cançons que, fins i tot, són ballables. La guiterra, tanmateix, és la que comanda i du la doma.
Segons quins lectors del blog -i del meu facebook, on també penj molt sovint cançons, però fora gairebé comentaris- m'han dit que troben que darrerament li peg massa a coses massa tecno. Electro-rock, supòs que volen dir. No trob que siga per a tant, però darrerament (d'ençà de l'esclat del rock industrial) la mescla de rock amb electrònica m'estira ferm. Però no és, ni de prop fer-s'hi, la música que escolt més, sinó just al contrari. Per fer-los contents, penjaré una cançó feta amb instruments del rock de "tota la vida". Però no serà de cap grup de nou folk, ni de brit pop o de cap de les seves variants, ni de noise (de l'antic o del nou), ni d'americana, ni de punk, ni de garage, sinó d'un grup americà de rock de tota la vida, a mig camí entre el hard rock, l'AOR, el rock'n'roll estil Bruce i l'americana més assequible. Però mentre facen cançons com aqueixa, tendran tot el meu respecte. Aqueixa cançó du camí de ser un clàssic del hard rock contemporani. El grup és The Elms i la cançó és the Shake. Que d'on surten? San Google, com sempre, té la resposta. Però si voleu fer més via, podeu pitjar aquí:
Un dels grups de dance-rock que m'agraden més són els Rinôçérôse, un duo francès de doctors en psicologia que se coneix que deuen passar més gust tocant electro (o dance) rock que investigant la psique humana. I mentre continuïn fent discs tan bons com Schizophonia (2005) o cançons com --per exemple-- Cubicle o Bitch (no sé què degueren pensar els AC/DC quan l'escoltaren), a mi ja em va bé que la psicologia puga haver perdut dos investigadors. El seu darrer disc, d'enguany mateix, Futurino, pe'ntura no és tan dur, però es deixa escoltar igual de bé.
De vegades (avui mateix) m'han demanat si haguera de triar un sol disc de tots els que m'agraden aveiam quin triaria (jo també he fet aqueixa pregunta més d'una vegada). I, si m'ho diuen, jo no trec a rotlo un disc de la Velvet, ni d'en Neil Young, ni d'AC/DC, ni dels Stooges, ni de Sonic Youth, ni dels Rolling, ni de the Walkabouts. Perquè per a mi hi ha un disc perfecte: Forever Changes, de Love.
Sensibilitat, força, un so intens i càlid; rock, psicodèlia, pop. Un disc perfecte només per començar amb Alone Again Or i continuar amb A House Is Not a Motel; un disc, que a partir de la primera nota, t'agafa i te'n du, que t'acompanya sempre. Forever changes. No és precisament un disc desconegut --tot el contrari, passa per estar entre els cent millors discs de rock o pop de la història--, però per aquí --Mallorca-- no sol ésser un dels discs més reevindicats per la parròquia indie-rockera de la Part Forana, que sol tenir uns altres referents musicals, que no són ni més bons ni més xarecs, sinó, senzillament, uns altres.
Avui, potser, escau recordar el disc: fa quaranta-un anys en clau (el novembre de 1967) que es va publicar. Vet ací, idò, un parell de videos d'AloneAgain Or: l'original, una de n'Arthur Lee --el líder del grup-- de fa un parell d'anys en una gira dedicada al disc, una versió de Calèxico --melassa-- i --sorpresa-- una versió hard/heavy rockera d'UFO. Au idò!
Me’n vaig al País Valencià. Avui seré a Xaló a presentar el llibre Les arrels margalidanes del poble de Xaló (el podeu descarregar pitjant ací), juntament amb els altres autors, els amics Joan-Lluís Monjo i Josep Mas. A més de la presentació, és clar, hi haurà la trobada amb les amistats xaloneres –jo, a qualcuna, li duc un present “especial”— i el sopar amb vi xaloner. I també, supòs, sortirem/eixirem un poc, sense fer llarg, perquè demà de matí, som a un congrés a Dénia. Però crec que farem el matí per Xaló, i que hi dinarem, i que trescarem i riurem un poc. El capvespre ja hi haurà congrés de veres. El congrés és dedicat a l’expulsió dels moriscs i les seves conseqüències (podeu descarregar el programa pitjant ací). Nosaltres –en Joan-Lluís, en Pep i jo: vaja quin trio— parlarem diumenge de matí, amb una comunicació sobre l’emigració balear a la comarca de la Marina. Després, dinar a Dénia, i eixida cap a València. I dilluns comença una temporada molt intensa ferm. Per cert, se coneix que el meu segon llinatge –que vaig normalitzar en Forners, que era com el duien escrits els meus avantpassats més antics— crida l’atenció. N’hi ha que el me posen Forner, n’hi ha que el me posen Fornés, n’hi ha que el pronuncien a l’anglesa i me demanen si ma mare ho és (és a dir, Forners amb accent pla). Ara, però, la cosa ja ha pres un altre tomb: se coneix que troben que Mas és molt vulgar i ja l’eliminen: Mirau com m’han posat al cartell del congrés. Des de luego...
Música, dois i qualque comentari per entretenir-me: això és el que trobareu per ací. Aqueix blog no té gaire pretensions; només duc endarrer de penjar-hi videos i lletres de les cançons i de la música que escolt. I, també, hi vull escriure per parlar i xerrar de coses que m'entrentenguin i m'agradin (o que per ventura no ho fan tant o gens: ja ho veurem.)
Cap de les imatges que apareixen en aqueix blog ha estat captada amb intenció ofensiva; qui no hi vulga aparèixer només m'ho ha de fer saber (ho pot fer mitjançant un comentari, que no serà publicat, a l'entrada del blog en què apareixen les imatges).
Escrits
